El Putu Trail del Bisaura: salvatge per fora, festa per dins

2026-10-21

Hi ha curses que es corren i curses que es viuen. El Putu Trail del Bisaura és de les segones.

El nom no me l’he inventat jo. És com l’anomenen els mateixos organitzadors, que es defineixen com «quatre beneits servidors de vostès». Només llegint els correus que t’envien ja veus de quin pal van: humor, poques pretensions i un lema que ho diu tot, «No fang, no fun!».

Feia dos anys que no em posava un dorsal, just els que té en Gael, el meu fill. Hi arribava amb els entrenaments que havia pogut encaixar i sense saber gaire com respondrien les cames.

Vam sortir de Sant Quirze de Besora i teníem per endavant 39 km i uns 2.000 m+ de cursa salvatge, amb pujades ben dretes, grimpades i trams de cordes.

Però a canvi tens corriols que són un gaudi, la boira als peus a primera hora i uns boscos increïbles.

I la gent. Un ambient de primera i uns avituallaments que eren una festa de veritat.

La cursa va començar a un ritme força ràpid. En una de les primeres baixades per corriol havíem de travessar la llera d’un riu sec, però amb les roques encara molt humides. Vaig entrar-hi massa ràpid, vaig relliscar i vaig caure d’esquena. Amb els bastons a les mans, no vaig tenir temps de reaccionar.

Lliçó apresa: si vols córrer amb bastons, has d’entrenar-hi en tota mena de terrenys. Vaig continuar fent-los servir fins a mitja cursa, però el dolor al costat esquerre va acabar fent que els hagués de guardar. Un company, en Jan, em va donar un cop de mà quan més ho necessitava i vaig poder continuar.

Les cames, en canvi, van respondre bé, sobretot a les baixades, on vaig notar el treball de força d’aquests mesos. No hi ha fórmules màgiques, però aquestes coses marquen la diferència. I d’això va també ENDURAQ: d’entrenar amb criteri per continuar gaudint de la muntanya molts anys.

Vaig arribar en 5 hores i 41 minuts. Però del Bisaura no recordaré el temps. Recordaré els boscos, els avituallaments i les ganes de tornar a posar-me un dorsal.

Per això entrenem.

Gràcies als voluntaris, a l’organització i a en Jan: et dec una.

No fang, no fun. Fins l’any que ve, Bisaura.